Autor Tema: Allò que aprenem en el dol sense adonar-nos (per Miracles Soler)  (Leído 3258 veces)

yo

  • Administrador
  • Usuario Jr
  • *****
  • Mensajes: 98
    • Ver Perfil
Allò que aprenem en el dol sense adonar-nos (per Miracles Soler)
« en: 17 de Octubre de 2013, 03:04:58 pm »
ALLÒ QUE APRENEM EN EL DOL SENSE ADONAR-NOS

El Joan, el meu marit, l’home que durant 45 anys havia estat al meu costat estimant-me, protegint-me, escoltant-me... va morir  de sobte,  mentre feia una reunió amb l’Administració reivindicant millores pels nens dels centres de menors, millores necessàries, segons el meu criteri i que ell havia adoptat i fet seu.  Jo l’havia informat dels problemes que patien aquests nens, ja que treballava en l’Atenció a la Infància, i ell va voler traslladar aquestes reivindicacions a les persones pertinents. Vaig viure aquest últim acta del Joan com un darrer reconeixement cap a mi, com un homenatge al que jo pensava i sentia.

El Joan va morir com ell volia, de sobte,  sense haver de passar per una malaltia que a ell l’espantava molt (l’Alzheimer que havia patit el seu pare) i fent la feina que ell volia: tractar de millorar les coses d’aquells que patien injustícies.

Després de la mort del Joan, passats els primers dies en que l’estat de schock em feia estar més desperta que mai, vaig viure amb tota la seva cruesa el gran buit de la seva absència. Era com si mai més pogués ser jo mateixa, perquè jo era “jo i ell”. Qui era aquella dona “sola”? No em reconeixia. Com podia estimar als nostres fills i a la nostra neta?  L’amor cap a la nostra família era dels dos junts,  no d’aquella dona “sola”... Com podia viure “sola” a la casa de tots dos?  Érem els dos qui havíem fet nostra aquella casa. Com podria tornar a gaudir “sola” de tantes i tantes coses que fèiem junts? “Estic partida per la meitat – pensava-  mai més estaré un altre cop sencera”

Però res no és etern en aquesta vida. Va passar el temps i molt a poc a poc, vaig començar a reconèixer-me com jo mateixa en  la dona sola i  trobant-me bé en la dona que soc ara. En els primers temps pensava que ja no volia viure més, quin sentit tenia viure trencada per la meitat? Però després em vaig adonar que, si donava la volta a aquest sentiment derrotista vers la vida que ara sentia, aquest mateix sentiment es transformava en  positiu. Era com donar la volta a la mateixa moneda. La vida m’havia portat una de les coses més greus que em podien passar, per tant ja no temia res. I al no témer res  vaig comprendre el valor de la vida .

Jo havia llegit molt sobre el valor de viure el moment present i creia que ho entenia, però, en el meu cas,  mai  ho hagués entès del  tot si no hagués passat pel meu dol. Perquè ara jo ja  ”sabia” . Sabia que res d’aquesta vida és per sempre, que de la mateixa manera  que ell havia marxat de forma tan sobtada,  qualsevol altra persona o cosa podia marxar també... I vaig decidir aprofitar el valor de la vida. El valor d’estar amb  les persones que estimo i dir-los-hi. Dir que estimo a aquells que estimo. Donar i rebre amor. Gaudir de  totes les coses que es poden fer junts, amb la família, amb els amics. Adonar-me de quant ens necessitem els uns als altres i tenir la valentia d’anar  a trobar a la família i els amics. Gaudir de totes aquelles coses petites que ens fan la vida més agradable.  Agrair, agrair, agrair...

Quina poca importància tenen les petites baralles de cada dia al costat de  la mort.  Quan la meva vida s’ha trastocat d’un moment a l’altra d’una manera tant brutal, quan m’ha passat el més terrible que podia imaginar-me,  l’únic que em  queda es  viure intensament el que la vida em porta, tant les alegries com les penes, respectant  als altres  -perquè no tothom és igual ni ha passat per les mateixes circumstàncies- i respectant-me jo mateixa. Aquest respecte cap a mi i cap als altres té ara un nou matís. Ara no solament comprenc, sinó que també”sé”. Sé, que el actes que no m’agraden de mi o dels altres, en el fons, no són altra cosa que por a la mort, i ho sé, precisament, perquè ara, gràcies al meu dol, tinc menys por a la mort i això em fa veure la vida d’una manera més compassiva.

En el moment en que vaig estar capaç de mirar a la mort  cara a cara em vaig fer  més humana, vaig trobar un nou sentit a la vida que abans només intuïa, i vaig començar a aprendre  a estar agraïda per cada instant.  Ja no li trobo sentit a estar preocupada pel  què passarà demà. El que crec important ara és assaborir cada moment que visc i donar-ne les gràcies

Miracles Soler pel grup de dol de l'Anji Carmelo                     Aves 17-10-2011



AQUELLO QUE APRENDEMOS EN EL DUELO SIN DARNOS CUENTA

Juan, mi marido, el hombre que durante 45 años había estado a mi lado, amándome, protegiéndome, escuchándome… murió de repente, mientras hacia una reunión con la Administración, reivindicando mejoras para los niños de los centros de menores, mejoras necesarias, según mi criterio, y  que él había adoptado como suyo. Yo le había informado de los problemas que padecían los niños, ya que trabajaba en Atención a la Infancia, y él quiso trasladar aquellas reivindicaciones a los estamentos pertinentes. Viví este último acto de su vida como un postrer reconocimiento hacia mí, como un homenaje a lo que yo pensaba y sentía.

Juan murió como él quería, de repente, sin haber pasado  por la enfermedad que tanto lo atemorizaba (la enfermedad de Alzheimer que había sufrido su padre) y haciendo el trabajo que él quería: tratar de mejorar la vida y las circunstancias de aquellos que padecían injusticias.

Después de la muerte de Juan, pasados los primeros tiempos en los que mi estado de shock me hacía estar más despierta que nunca, viví con toda su crudeza el gran vacío de su ausencia. Era como si nunca más pudiera ser yo misma, porque “yo” era “yo y el” ¿Quién era aquella mujer “sola”? No me reconocía. ¿Cómo podía querer a nuestros hijos y a nuestra nieta? El amor hacia nuestra familia era de los dos juntos, no el de aquella mujer “sola” ¿Cómo podía vivir “sola” en la casa que era de los dos”? Éramos los dos los que habíamos hecho nuestra aquella casa.  ¿Cómo podía volver a gozar “sola” de tantas y tantas cosas que hacíamos juntos? “Estoy partida por la mitad –pensaba- nunca más estaré otra vez entera”.
Pero en esta vida nada es eterno. Fue pasando el tiempo y muy poco a poco, empecé a irme reconociendo como yo misma en la mujer sola y encontrándome bien en la mujer que soy ahora. En los primeros tiempos pensaba que ya no quería vivir más, ¿Qué sentido tenía continuar viviendo partida por la mitad? Pero después me di cuenta de que si le daba la vuelta a este sentimiento derrotista que sentía hacia la vida, este mismo sentimiento se transformaba en positivo. Era como dar la vuelta a la moneda. La vida me había traído una de las cosas más graves que me podían pasar, por tanto ya no temía nada. Y al no temer nada comprendí el valor de la vida.

Yo había leído mucho sobre la importancia de vivir el momento presente  y creía que lo entendía. Pero, en mi caso, nunca lo hubiera entendido del todo si no hubiera pasado por mi duelo. Porque ahora yo “sabía”. Sabía que nada de esta vida es para siempre y, que de la misma manera que él había marchado de esa forma tan repentina, cualquier otra persona o cosa de mi vida podía marchar también. Y decidí aprender a aprovechar el valor de la vida. El valor de estar con las personas que amo y… decírselo. Decirles a los que amo que los amo. Dar y recibir amor. Gozar de todas las cosas que se pueden hacer junto a la familia, los amigos… Darme cuenta de cuánto nos necesitamos los unos a los otros y tener la valentía de ir a buscar a la familia y a los amigos. Gozar de todas aquellas cosas que nos hacen la vida más agradable. Agradecer, agradecer, agradecer…

Qué poca importancia tienen las pequeñas peleas de cada día comparadas con  la muerte. Cuando mi vida se había trastocado de un momento al otro de una manera tan brutal, cuando me había pasado lo más terrible que podía imaginarme, lo único que me quedaba era vivir intensamente lo que la vida me traía, tanto las alegrías como las penas, respetando a los demás –porqué no todo el mundo es igual ni ha pasado por las mismas circunstancias- y respetándome a mi misma. Este respeto hacia mí y hacia los otros ha adquirido un nuevo matiz. Ahora no sólo comprendo sino que “sé” que las actuaciones que no me gustan de mí o de los otros, en el fondo, no son otra cosa más que miedo a la muerte. Y lo sé porqué ahora precisamente, gracias a mi duelo, tengo menos miedo a la muerte y eso me hace vivir la vida de una forma más compasiva.

En el momento en que fui capaz de mirar a la muerte cara a cara me hice más humana, encontré un nuevo sentido a la vida que antes solamente intuía, y empecé a aprender a estar agradecida por cada instante. Ya no le encuentro sentido a estar preocupada por lo que pasará mañana.  Lo que ahora me parece importante es saborear cada momento de vida y dar las gracias por ella.

Milagros Soler para el grupo de duelo de Anji Carmelo 17-10-2011