El gra de sorra.
Els dilluns a la tarda no treballo. Vaig a AVES. Es un centre d'acompanyament de persones que estan en situacions doloroses: malaltes o en procés de dol. Hi han grups de malalts de càncer, grups de familiars, grups de malalts d'ictus i grups de dol.
Per poder ser voluntària d'AVES he hagut de fer 2 anys de formació. Un cop acabada la formació, vaig fer acompanyament de malalts terminals a l'Hospital de l'Esperança durant un any.
Ara porto un grup de dol mixt. Dins dels grups de dol, hi han grups de pares que han perdut fills, hi han grups de vidus, i hi ha el grup mixt, on van persones que han perdut el pare, la mare, el germà, un amic, un nebot... Són grups autoajuda. No faig pràcticament res, apart d'obrir el cor i escoltar i estimar les persones que tinc davant meu. Ho fan tot ells. Ells obren el cor, deixen que surti el dolor, la ràbia, la pena, la solitud, la culpa... qualsevol emoció que portin dins. El fet de posar-li nom i compartir-la els alleuja i els fa sentir millor.
No es donen consells, no es jutja ningú, no es pressuposa cap creença religiosa, no es compara un dol amb l'altre. La clau és el respecte absolut pel procés que necessita portar cada persona.
Si hi de repetir quinze vegades la mateixa història per treure-se-la de sobra, l'escoltarem quinze vegades. Si no vol parlar, no parla. Si només plora, la deixarem plorar fins el dia que vulgui expressar-se d'una altra manera. Si calla, abraçarem el silenci i en aquest silenci també ens hi trobarem. També compartim moltes rialles. Hi ha molt sentit de l'humor.
Dilluns rere dilluns me n'adono que darrera del dolor i ha molt d'amor. I quan ells son capaços de prendre més consciència de l'amor que del dolor, estan salvats. Però hem de deixar que el dolor es manifesti, faci el seu curs, cadascú a un ritme i de formes diferents, per arribar a connectar amb l'amor. El que una persona explica com una experiència absolutament personal, és precisament el que necessita sentir una altra persona del grup en aquell moment. Veig les seves expressions i noto
com les paraules d'unes persones nodreixen o desperten a d'altres. No es coneixen de res el primer dia, però en poc temps es crea un vincle molt fort.
Jo els escolto, a vegades els faig alguna pregunta per ajudar-los a connectar amb el dolor o perquè surtin del bucle on es troben, i sempre, sempre, aprenc alguna cosa. I surto meravellada de la naturalesa humana i els seus inabastables, els seus tresors, que tantes vegades oblidem, i de la nostra immensa capacitat d'estimar.
Marita Osés - voluntària d'AVES
