PUNXAR LA BOMBOLLA DE LA BANALITAT (Diari de Mataró)
Hi ha una resistencia a punxar la bombolla de la banalitat, però en determinats moments de la vida, la bombolla que flota per l’espai xoca contra un topall i explota. Aleshores, caiem al buit i, mentre caiem al buit, sentim esglai, un esglai que no es pot traduir amb paraules.
Els pensadors llatins en deien horror vacui, En la bombolla s’hi està bé. La saturem de paraules i d’activitats. Maldem perquè en ella hi hagi confort, edifiquen castells de sorra i arribem a oblidar que la bombolla no és eterna. Creiem que és segura, impermeable a les contrarietats, a les adversitats. I de cop, explota.
La seriositat és asumir que tot passa. Tres poetes convergiesen en el mateix punt:
Antonio Machado quan escriu: “Lo nuestro es pasar”; santa Teresa d’Ávila quan afirma: “Todo se pasa” i l’immens Jorge Manrique en els seus immortals versos: “Como se pasa la vida, como se viene la muerte, tan callando”.
Aquesta és la veritat nua i crua que costa asumir, que introdueix seriositat en la vida i que desterrem fora de la bombolla: Tot és efímer, tot passa. Passo jo, passes tu, passa la vida. Asumir això és asumir la pròpia condició mortal, la fugacitat dels proyectes que tanta suor ens fan rajar, la relatividad de les postres sofrences individuals i col.lectives. Evitem pensar en què tot passa i ens instal.lem en la banalitat. En això consisteix la banalitat: en atribuir valor al que no en té, en convertir en categoría el que és anecdòtic, en creure que l’essencial són les menudeses de la vida.
Quan la mort toca de prop, la bombolla explota. Quan la malaltia arriba, la bombolla explota. Quan el sofriment xiscla, la bombolla explota. La seriositat és adonar-se d’aquesta relatividad del propi ésser. Només el qui és seriós, pot conrear el sentit de l’humor, perquè només ell, sap distinguir entre el que és objecte de la riota i el que no. No es pot banalitzar el mal, ni el sofriment, ni la crueltat, ni el dolor, tampoc la mort pròpia; menys encara la dels éssers estimats.
Asumir la seriositat és atrevir-se a surtir de la bombolla i experimentar la caiguda lliure, és tenir la sensació de desemparament i de petitesa còsmica. Només aleshores, comenta a activar-se el pensament lliure, la voluntad de crear i de forjar sentit. Aleshores, quan hom s’adona de què tot passa i de què ell també passarà, s’adona que això de viure no és una comèdia, ni un joc, no és un passatemps, ni un entreteniment. Viure es converteix en una tasca, en un exercici de llibertat, en l’única possibilitat d’afirmar-se en la història.
Punxar la bombolla és fer de la vida un projecte singular, una obra d’art. És prendre conciencia del tresor que puposa existir, de la gràcia que significa ser-hi. Qui viu seriosament, esdevé un intolerant de l’estupidesa. Cerca allò esencial, busca la veritat, la bellesa, el bé i la unitat. Sap que el temps és un bé efímer, sap que el seu destí és deixar de ser i tot i Aixa mira de bastir un sentit amb la seva vida. És aquesta presa de conciencia del límit el vertader estímul a la filosofía, la seva causa eficient.
La saturació de missatges, la multiplicació d’anècdotes tan estupits com irrellevants ocupen tots els racons de la bombolla. El silenci és desterrat, perquè el silenci és experiencia de vertigen, suscita el pensament, permet que la seriositat aflori. La lentitud també és desterrada de la bombolla, perquè quan anem lents, ens adonem de les foteses que copen la vida cuotidiana. La paraula dels savis és enterrada, perquè ens recorden, des de la tomba, que també nosaltres, els que ara anem tan acuitats, pasarme i aprendre això dol.
La seriositat consisteix, paradoxalment, en saber prendre distància del món, sense caure en el cinisme; consisteix en desempallegar-se de les coses inútils i dels pensaments estúpids, per centrar-se en allò que, de veres, és esencial. La seriositat és un viatge cap allò que fa que la vida mereixi la pena ser viscuda. La caiguda lliure desconcerta, perquè no hi ha agafadors, ni sabem, finalment, a on anirem a raure, però aquesta caiguda ens fa créixer i donar valor al fet de ser-hi.
La seriositat no està, certament, de moda. S’imposa la broma, la comèdia, el joc i la sortida aguda, però la seriositat tard, o d’hora, fa acte de presència en la vida. Arriba un dia que el comediant plora. Hi ha un moment en el qual hom s’adona que viure no és un joc, que és, més aviat, una aventura, perquè no té la mínima idea de com acabarà, de quan acabarà, ni de què pot esperar después del final.
La seriositat és el camí cap a l’experiència espiritual i la base de la recerca religiosa. La banalitat és incompatible amb la vida de l’esperit, però també fa imposible el lligam íntim amb l’Ésser invisible que se’ns manifesta en la més íntima de les interioritats. La banalitat és màscara, protecció, paternalisme pel poble, una inmensa mentida piadosa que ja ens va bé per viure.
Com va mostrar lúcidament Soren Kierkegaard, la seriositat no és l’angoixa. Tampoc no és la desesperació. És descubrir el gust per allò esencial. La banalitat fa estúpid l’amor i fa ridícula la religió i el sexe. Quan una persona es troba en caiguda lliure, sense zarza de seguretat, s’adona que la fe és l’antidot a la desesperació, que tot ésser humà necesita ser salvat.
Mentre som a la bombolla, serios, dansant, traginant d’aquí cap allà i d’allà cap aquí, mots com salvació, sentit, buidor, plenitud són paraules estranyes, absurdes. La seriositat és saber prendre’s a broma i saber-ser mofar dels grans proyectes utòpics que segle rere segle es desfan en el mar. Amb tot, la seriositat va lligada al comprimís, a un comprimís serè, sense arrogancia, sabent que cada ésser humà és una petita anella en la gran cadena de la humanitat. Com deia Blaise Pascal, la grandesa de l’ésser humà rau en què només ell, entre el conjunt de les criaturas, sap que és petit. Molt petit.
Acceptació serena i agraïda: aquesta és la substància de la seriositat. Allí on hi ha amargor, encara no hi ha seriositat. Allí on hi ha ressentiment, encara no s’ha pouat en el que és esencial. La conciencia de què tot passa genera una fraternitat que va més enllà del color de la pell i de les llengües. És una fraternitat esencial, que toca el moll de l’os. Allò que ens uneix a tots és que passem, que envellim i que morim. Allò que ens fa diferents és el mode de passar.
Ser seriós és buscar un mode de passar noble, que justifiqui el do que ha estat rebut. Aquesta recerca espiritual és pròpia de l’ésser humà. Perquè només ell té la possibilitat de convertir la vida en tasca, en itinerari de llibertat. Ser seriós és experimentar el vertigen de les possibilitats i, enlloc de fer-se enrere, perquè altres decideixin; és tenir el coratge d’escollit, assumint el risc d’equivocar-se.
No hi ha verdadera llibertat, sense seriositat. El qui resta en la bombolla de la banalitat, viu la vida com un pur joc de preferències, però per esdevenir lliure cal surtir fora de la bombolla i experimentar la darrera soledat
Francesc Torralba, filòsof i teòleg. URL
